La nostra Carmen vol ser la crònica d’un homicidi, de l’assassinat violent d’una dona.
La producció s’allunya d’una lectura costumista del títol de Bizet. La llibertat de Carmen no és una anècdota romàntica: és allò que el seu entorn no pot acceptar i el motiu pel qual Don José converteix el desig en possessió.
“La vaig matar perquè era meva.”
La Barcelona dels anys seixanta es converteix en el laberint d’aquesta tragèdia. Els tablaos de les Rambles, la fragància de taronges i de mar, el contraban i la duresa de la dictadura no són decoració: construeixen el món que observa, jutja i finalment abandona Carmen.
Posar la dona al centre canvia la perspectiva de tota l’obra. Don José i Escamillo deixen d’ocupar l’espai heroic que sovint se’ls concedeix i passen a formar part del mecanisme que redueix Carmen a trofeu, propietat o mite.